El palau de l’Almirall
Durant la restauració de
l'edifici per a seu de la Conselleria d'Hisenda es va recuperar també
un magnífic enteixinat gòtic decorat amb motius heràldics.
ELS BANYS DE L'ALMIRALL
L'hammam musulmà o
bany de vapor, és hereu en concepte funcional i constructiu de les
termes romanes, si bé el món musulmà va reduir les dimensions i
estandarditzà la planta. El bany és important en la societat musulmana
perquè és un element essencial en les pràctiques religioses: el creient
només pot orar després de la purificació, general o reduïda. També
posseeix finalitat higiènica i social. Els banys eren per a homes i dones, que els utilitzaven en dies diferents.
Segons C. Boigues,
València disposava, almenys, de divuit banys en època islàmica. Solien
emplaçar-se en llocs d'accés fàcil, prop de les portes de la ciutat i en
carrers cèntrics, no molt allunyats de les mesquites. L'aigua també
condicionava la seua situació; però a València açò era poc important,
perquè s'obtenia fàcilment de pous.
Els cristians medievals
també es banyaven, si no per necessitats rituals o litúrgiques, com en
el món musulmà i jueu, si per higiene, fet que es constata en alguns
monestirs que posseïen els seus propis banys. Les tres religions
existents aleshores acudien al mateix bany en diferents dies i segons
una reglamentació estipulada, que manifesta ben a les clares la
convivència dels grups ètnics i religiosos medievals.
La ciutat encara
conserva un d’aquests banys, antigament anomenat del Carreró i després
de l'Almirall, pel palau al qual està unit, amb accés per l'estret
carreró que s'obre al costat de la façana del palau. Existeix un
document del 1313, pel qual Jaume II autoritzà el cavaller Pere de
Vila-rasa a construir aquests banys públics en terrenys de la seua
propietat. Tot i haver estat fets ja en època cristiana, són similars
als banys de vapor o hammam característics de l'arquitectura islàmica.
Van acomplir la seua
funció de manera ininterrompuda durant més de sis segles, des que es
van construir fins a mitjans del segle XX. Els treballs de restauració
van permetre constatar les transformacions que sofriren per a
adaptar-los als canvis de la higiene pública, des de l'època baix
medieval fins a la contemporània.
El 1944 es van declarar
monument historico artístic, menyspreant una declaració anterior feta
durant la Segona República. Continuaren funcionant fins el seu tancament
definitiu el 1959. Des del 1963 funcionaren com a gimnàs. El 1985 la
Generalitat Valenciana adquirí l'edifici, que es va declarar Bé
d'Interès Cultural (BIC) el 1993. El 1999 es dissenyà un projecte de
rehabilitació, iniciat el 2001 i acabat el 2005.
L’edifici
La
part de l'edifici conservada consta de tres sales rectangulars
paral·leles, orientades de N. a S., la freda, la tèbia o temperada i la
calenta. La fàbrica dels seus murs és molt sòlida i molt gruixuda, d’uns
0,80 m. per al manteniment d'una atmosfera càlida, resistir la humitat i
mantenir la calor, sense més obertures que les de les portes amb doble
batent que comuniquen les sales, i unes petites lluernes estrellades
obertes a les voltes, que deixaven passar la llum, amb cobertes mòbils
de vidre o alabastre, per a controlar l’eixida ò no del vapor.
Habitualment, a aquest conjunt, o bany pròpiament dit, s'afegia una sala
amb funcions de vestíbul o lloc de repòs, a més dels locals de servei,
com la sala de la caldera i el dipòsit de llenya.
La porta d'entrada actual és un arc de ferradura amb decoració neo àrab, realitzat en la reforma del segle XIX.
La sala d'estar o vestíbul (al-bayt al-masia)
Sol
ser la més gran i ornamentada. S'utilitzava per a desvestir-se i com a
sala d'espera, lloc de repòs i de trobada, una vegada finalitzat el
bany. L’original va ser derruïda en una de les reformes, però es va
construir de nou en la restauració, per tal que completés la tipologia
dels banys. Té un peristil o arcada perimetral sobre columnes i
finestres superiors, tot seguint els dibuixos i plànols que havia fet el
viatger francès del segle XIX Alexandre de Laborde.
En el mur sud d'aquesta sala s'obre la porta que condueix a la sala freda.
La sala freda, de trànsit o exterior (al-bayt al-barid)
Es cobreix amb una volta
de canó amb lluernes estrellades per a ventilació i entrada de llum. Ha
conservat algunes restes del paviment original.
La sala tèbia, intermitja o temperada (al-bayt al-wastani)
De
la sala freda s'accedeix a la tèbia, la més important i bella del
conjunt, on es barrejava l'aigua freda amb la calenta; la temperatura
era suau, el banyista solia passar allí més temps, per això és la més
ampla. Com l’anterior, està dividida en dues alcoves laterals
rectangulars cobertes amb voltes de canó amb lluernes estrellades, però
hi ha tres arcs sobre dues columnes a cada banda, de la mateixa
tipologia que les anteriors. La coberta de la part central és una cúpula
octogonal que recolza en la paret, sobre
trompes, i en els arcs que separen les alcoves. La cúpula també està
perforada per lluernes estrellades, que formen un cercle amb una de
central.
La sala calenta o interior (al-bayt al-sajun)
El forn
El
proveïment d'aigua tenia lloc per mitjà d'una sínia i la seua
distribució seria regulada possiblement mitjançant una bassa. El forn
que escalfava la caldera (al-burma) se situava a un nivell inferior al
sòl de les sales humides. Aquest forn tenia una doble funció, escalfar
l'aigua que arribava a la caldera, des d’on era utilitzada en el bany
calent i, barrejada amb aigua freda, en el temperat, a més de
proporcionar aire calent a l’ hipocaust i als escalfadors de la sala
calenta. Potser prop del forn hi hauria el magatzem de llenya.