EL TRIBUNAL DE LES AIGÜES I EL CONSELL D'HÒMENS BONS

Els dos tribunals tenen més de deu segles d’antiguitat. La seua eficàcia com a tribunals explica que hagen sobreviscut als avatars de la història, com ara la conquista cristiana del segle xiii, els intents d’ingerència de l’autoritat reial i municipal al llarg de l’Antic Règim o la implantació del principi d’unitat jurisdiccional per la revolució liberal del segle xix.  El Consell d’Hòmens Bons i el Tribunal de les Aigües són descendents directes dels consells tribals que dirimien en primera instància els conflictes per l’ús de l’aigua en les comunitats de regants andalusins. Al-Àndalus va ser, durant els primers segles de la seua història, una societat organitzada a través de clans procedents de l’un i l’altre extrem del món islàmic. La solidaritat entre tribus va facilitar la construcció de nous sistemes de regadiu, que eren mantinguts amb l’esforç col·lectiu dels beneficiaris del sistema. L’equitat i la solidaritat en el repartiment de l’aigua són principis bàsics de la llei islàmica. L’Horta de Múrcia i la de València són construccions socials, reflex de les necessitats i objectius tant de la societat que les va dissenyar com de la societat medieval i moderna, feudal i contemporània, des del segle xiii fins a l’actualitat. L’herència andalusina va tindre una part material, les infraestructures del reg: canals, partidors, molins..., però també una part immaterial: la cultura de l’aigua, la gestió i l’organització dels sistemes de reg construïts per la societat murciana i valenciana musulmana, que va ser transmesa i continuada en gran manera pels nous pobladors d’origen cristià del segle xiii. A les hortes urbanes de Múrcia i València, devia tindre lloc una situació més complexa, perquè s’anà sobreposant el poder de l’estat musulmà radicat precisament a les ciutats. És a les ciutats on es degué plantejar més directament la intervenció de funcionaris públics sobre els sistemes de reg de l’entorn de la ciutat. Esta consolidació de l’estat musulmà pot estar relacionada amb l’aparició de la figura del sahib al saqiya, el sobreacequiero castellà o sabasequier valencià. A partir de la tradició d’organització i representació col·lectiva dels representants o caps familiars de cada un dels clans, “els consells de vells” que traduïxen les fonts castellanes o “els vells de l’aljama” en el cas valencià, es va generar un sistema col·lectiu de gestió i resolució dels conflictes del regadiu basat en l’autogovern i l’autogestió per part dels regants.

En el segle xiii es va incorporar el dret d’aigües preexistent al nou ordenament jurídic dels regnes de Múrcia i de València. L’eficàcia provada en la resolució de conflictes va fer que els nous pobladors cristians persistiren en esta tradició islàmica. El costum i les formes de govern dels sistemes de séquies “de temps de sarraïns” constituïen un referent institucional i un argument d’autoritat en cas de conflicte. Els nous governants cristians desitjaven gaudir de les rendes i les riqueses generades per les fèrtils hortes que envoltaven les capitals dels nous regnes. Els models andalusins d’administració de les aigües adoptats per la nova societat cristiana van ser posteriorment exportats a Amèrica, i són els que s’hi mantenen vigents hui en dia. Les comunitats de regants van viure un període d’estabilitat institucional entre els segles xiii i xviii. És en este últim segle quan van experimentar una intensificació dels atacs a la seua autonomia. Les reformes institucionals dels Borbó van donar peu a una creixent ingerència del poder municipal en els assumptes dels regants. A València la situació va ser especialment greu, ja que la derrota del Regne, partidari de l’arxiduc Carles d’Àustria, pels exèrcits de Felip V va suposar l’abolició dels seus furs. El Tribunal de les Aigües podria haver desaparegut aleshores. No obstant això, la intervenció de la corona es va limitar a introduir reformes en la planta institucional de les comunitats de regants, l’efecte de les quals va ser la constitució del Tribunal de les Aigües tal com ha arribat als nostres dies. L’impacte de la revolució liberal de la primera mitat del segle xix sobre ambdós tribunals va ser més greu. El principi d’unitat jurisdiccional, que pretenia eliminar les jurisdiccions privatives característiques del règim feudal, va constituir l’amenaça més seriosa coneguda pel Consell d’Hòmens Bons i el Tribunal de les Aigües. La notòria eficàcia d’ambdós tribunals en l’execució de les seues competències en va garantir de nou la supervivència. En el segle xx és quan queda assegurada la vigència jurídica i la pervivència del Consell d’Hòmens Bons i el Tribunal de les Aigües, que són reconeguts com a tribunals consuetudinaris per la Llei Orgànica del Poder Judicial i disposen del suport dels estatuts d’autonomia de les comunitats de Múrcia i València.