El palau de l’Almirall
El palau de l'Almirall,
al qual estan annexos els banys, és un edifici de traça gòtica, amb
importants remodelacions del segle XVIII. L'interior conserva nombrosos
elements originals, com el pati central amb el pou i l'escala d'accés a
la primera planta, en la qual destaca la galeria de finestres ogivals.
Durant la restauració de
l'edifici per a seu de la Conselleria d'Hisenda es va recuperar també
un magnífic enteixinat gòtic decorat amb motius heràldics.
ELS BANYS DE L'ALMIRALL
L'hammam musulmà o
bany de vapor, és hereu en concepte funcional i constructiu de les
termes romanes, si bé el món musulmà va reduir les dimensions i
estandarditzà la planta. El bany és important en la societat musulmana
perquè és un element essencial en les pràctiques religioses: el creient
només pot orar després de la purificació, general o reduïda. També
posseeix finalitat higiènica i social. Els banys eren per a homes i dones, que els utilitzaven en dies diferents.
Segons C. Boigues,
València disposava, almenys, de divuit banys en època islàmica. Solien
emplaçar-se en llocs d'accés fàcil, prop de les portes de la ciutat i en
carrers cèntrics, no molt allunyats de les mesquites. L'aigua també
condicionava la seua situació; però a València açò era poc important,
perquè s'obtenia fàcilment de pous.
Els cristians medievals
també es banyaven, si no per necessitats rituals o litúrgiques, com en
el món musulmà i jueu, si per higiene, fet que es constata en alguns
monestirs que posseïen els seus propis banys. Les tres religions
existents aleshores acudien al mateix bany en diferents dies i segons
una reglamentació estipulada, que manifesta ben a les clares la
convivència dels grups ètnics i religiosos medievals.
La ciutat encara
conserva un d’aquests banys, antigament anomenat del Carreró i després
de l'Almirall, pel palau al qual està unit, amb accés per l'estret
carreró que s'obre al costat de la façana del palau. Existeix un
document del 1313, pel qual Jaume II autoritzà el cavaller Pere de
Vila-rasa a construir aquests banys públics en terrenys de la seua
propietat. Tot i haver estat fets ja en època cristiana, són similars
als banys de vapor o hammam característics de l'arquitectura islàmica.
Van acomplir la seua
funció de manera ininterrompuda durant més de sis segles, des que es
van construir fins a mitjans del segle XX. Els treballs de restauració
van permetre constatar les transformacions que sofriren per a
adaptar-los als canvis de la higiene pública, des de l'època baix
medieval fins a la contemporània.
Els segles XIV i XV
s'usaven com a bany col lectiu, a partir del segle XVI van decaure
perquè es pensava que transmetien malalties contagioses, i al S.XIX van
passar a tenir cabines individuals de bany per a respectar la
privacitat. Una de les reformes, durant el segle XIX, va destruir el
vestíbul i els donà un aspecte neo àrab ben exòtic.
El 1944 es van declarar
monument historico artístic, menyspreant una declaració anterior feta
durant la Segona República. Continuaren funcionant fins el seu tancament
definitiu el 1959. Des del 1963 funcionaren com a gimnàs. El 1985 la
Generalitat Valenciana adquirí l'edifici, que es va declarar Bé
d'Interès Cultural (BIC) el 1993. El 1999 es dissenyà un projecte de
rehabilitació, iniciat el 2001 i acabat el 2005.
L’edifici


La porta d'entrada actual és un arc de ferradura amb decoració neo àrab, realitzat en la reforma del segle XIX.
La sala d'estar o vestíbul (al-bayt al-masia)

En el mur sud d'aquesta sala s'obre la porta que condueix a la sala freda.
La sala freda, de trànsit o exterior (al-bayt al-barid)
És la primera de les
tres que componen la part humida, a la qual s'accedeix des del vestíbul.
Tenia una pica d'aigua freda perquè els banyistes la barrejassen amb
aigua calenta. En ella hi ha també un rebost o petit magatzem i els
evacuadors o latrines. És de forma rectangular i en els extrems té una
menuda sala o alcova, separada per dos arcs de mig punt recolzats en la
paret i en una columneta central de marbre, llisa, sense basa i amb
capitell troncocònic invertit.
Es cobreix amb una volta
de canó amb lluernes estrellades per a ventilació i entrada de llum. Ha
conservat algunes restes del paviment original.
La sala tèbia, intermitja o temperada (al-bayt al-wastani)

La sala calenta o interior (al-bayt al-sajun)
És l'última dependència,
amb accés des de la sala tèbia, en ella hi ha una pica per a l'aigua
calenta. Les altes temperatures s'aconseguiein amb l'aire calent
procedent del forn contigu, que circulava per l’ hipocaust, una cambra
de poca alçada sostinguda per pilarets davall del paviment, i després
pujava per l'interior dels murs de la sala, a través d'unes xemeneies
denominades escalfadors. El paviment estava molt calent, els banyistes
abocaven poals d'aigua, que generava vapor; després de passar un temps
en aquesta sala, anaven a la tèbia per a rebre massatges o conversar.
També es divideix en tres parts amb alcoves als extrems, però en aquest
cas, separades per dos arcs faixons; la coberta és de volta de canó amb
obertures estrellades.
El forn
